Torredembarra Escacs Club

ESCACS I LITERATURA (II)

En la meva anterior entrada sobre literatura i escacs deia que un amant dels escacs i de la literatura, gaudeix d’allò més quan la novel·la, una bona novel·la, tractava sobre els escacs. I que no era necessari conèixer el joc per gaudir al màxim del seu contingut. Però això no és del tot cert, si més no en la novel·la que recomanava. I no ho és, perquè de la mateixa manera que un lector amb experiència sobre els fets que es narren en una novel·la pot apreciar més i fins i tot comprendre millor el que l’autor vol transmetre, en comparació a un lector que no ha viscut els fets que s’expliquen, un coneixedor del joc dels escacs pot, per la mateixa raó abans esmentada, assaborir més aquests tipus de novel·les. I és que en el llibre “Novel·la d’escacs”, l’autor Stephan Zweig, parla, per exemple, de la “defensa siciliana” o de les anotacions que es fan servir per apuntar les jugades que els bons aficionats als escacs entenen sense cap dificultat, però sobretot parla de les característiques del joc d’escacs i fa un retrat psicològic molt afinat d’alguns tipus de personalitat de jugadors d’escacs que per un practicant d’escacs són més fàcilment comprensibles i apreciats. Al que desconeix els escacs, li és més difícil arribar a captar i comprendre el significat profund d’alguns temes o situacions referits al joc, encara que el fonamental, el sentit últim del que l’autor ens vol explicar, no se li escapa.

A més a més, l’autor de la Novel·la d’escacs: que, n’estic segur, era un gran coneixedor del joc dels escacs i que li devia agradar molt i que el devia haver practicat força, farceix l’escrit amb boniques i agudes apreciacions sobre els escacs, cosa que tant agrada als que estimem aquest joc, esport o art. I si no, llegiu aquests paràgrafs de la novel·la que demostra el que acabo de dir: “ Coneixia per pròpia experiència el misteriós poder d’atracció del “joc reial”, d’aquest joc dels jocs, sense parió amb cap altre joc fruit de la ment de l’home i l’únic que escapa mestrívolament a qualsevol tirania de l’atzar i atorga els llorers de la victòria tan sols a l’esperit, o més aviat a una forma molt característica de la intel·ligència. Però el sol fet d’anomenar-lo joc, ¿no és ja fer-se culpable d’una insultant degradació? ¿Per ventura no és també una ciència, un art que gravita entre aquestes diverses categories com entre el cel i la terra el taüt de Mahoma?

No obstant, segueixo recomanat aquest llibre i els que citaré properament per a tot tipus de lector, sàpiga o no jugar als escacs, només dic que si sap jugar encara s’ho passarà més bé amb la lectura. Apa, doncs, a aprendre a jugar i a gaudir de la lectura de bons llibres de temàtica escaquista.