Escacs i literatura (IV)

El joc d’escacs no només ha fascinat a alguns novel•listes que l’han incorporat dins de la trama de la seva obra, sinó que també ha estat protagonista de poemes de grans autors com és el cas de Jorge Luis Borges. Vet aquí, dos dels seus grans sonets amb temàtica escaquística:


En su grave rincón, los jugadores
rigen las lentas piezas. El tablero
los demora hasta el alba en su severo
ámbito en que se odian dos colores.

Adentro irradian mágicos rigores
las formas: torre homérica, ligero
caballo, armada reina, rey postrero,
oblicuo alfil y peones agresores.

Cuando los jugadores se hayan ido,
cuando el tiempo los haya consumido,
ciertamente no habrá cesado el rito.

En el Oriente se encendió esta guerra
cuyo anfiteatro es hoy toda la tierra.
Como el otro, este juego es infinito.

II

Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada
reina, torre directa y peón ladino
sobre lo negro y blanco del camino
buscan y libran su batalla armada.

No saben que la mano señalada
del jugador gobierna su destino,
no saben que un rigor adamantino
sujeta su albedrío y su jornada.

También el jugador es prisionero
(la sentencia es de Omar) de otro tablero
de negras noches y blancos días.

Dios mueve al jugador, y éste, la pieza.
¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza
de polvo y tiempo y sueño y agonías?

Jorge Luis Borges


Si a més de gaudir de la lectura d’aquest poema el voleu sentir recitar amb molt de sentiment pel seu autor, podeu visualitzar el vídeo que trobareu a l’adreça següent: http://www.youtube.com/watch?v=6knchcz-da4

Aquests sonets, de segur que plauran especialment a José Antonio Nieves, membre de la Junta del Club d’Escacs Torredembarra i jugador del nostre equip i també bon poeta (salvant les distàncies respecte a Borges). I si no us ho creieu, això de que és un bon poeta, llegiu, com un petit tast, un dels seus poemes que es troba al seu llibre “Les quimeres de Balzac” (XIV Premi Ciutat d’Igualada de poesia Joan Llacuna 2008) publicat per l’editorial Viena l’any 2009 i comprovareu que no us enganyo:


DISCULPA INICIAL. LA TRIA DE LA VÍCTIMA


Disculpeu, senyora:
però us han caigut les calces
a l’abisme del beneplàcit...
(Trenc d’alba)

La primera vegada que la vaig veure,
el primer apropament,
fou un dels actes més sublims
i sagnants de la natura: l’embranzida de la lleona
que queixala la porosa gasela jove
i queda ferida de mort,
sense escapatòria.


Un consell: no es trenqueu pas el cap en resoldre les qüestions metafísiques que planteja Borges. Però si ho feu i necessiteu descansar d’elucubrar sobre temes tan profunds, assaboriu el poema de J.A. Nieves que ens porta a qüestions terrenals, força terrenals, que malgrat també són profundes són més planeres i comprensibles.

Bona lectura i bona partida d’escacs!